Dona d'aigua

Dona d'aigua

DONA D'AIGUA

Es pentinava, 

entre grans parets rocoses,

la seva llarga cabellera, 

cantant, 

i respirava l'oxigen de la nit.

Havia sortit,

a la superfície,

per sentir la suavitat de l'aire 

i admirar els raigs de la lluna

(que contemplava).

Era una dona d'aigua, 

de fum,

amb bellesa temptadora:

si t'atrapava la seva mirada

et converties en una pedra.

El seu regne eren les profunditats 

de les aigües vidrioses

que brollaven de les fonts ufanes

(gran espectacle aquàtic).

La seva bellesa era un parany,

de fet, 

tota bellesa ho pot ser. 

Les pedres que trobeu vora 

estanys, 

llacs

o salts d'aigua,

són temptacions de qui no va poder 

resistir-se a l'encanteri 

d'una sinuosa dona d'aigua,

de fum.

Antònia Lladonet

1. Cerca informació sobre les dones d'aigua.

Casament amb humans

Són éssers de la mitologia catalana. L'origen d'aquest mite és anterior a la dominació de Catalunya per l'Imperi Romà i és desconegut en gran mesura, arribant fins a l'actualitat influït per esdeveniments i creences posteriors en tots els llocs on hi ha llegendes de les dones d'aigua són comunament éssers femenins, rodejades de misteri, que vesteixen túniques i que les renten a la nit.

2. Penja una llegenda sobre les dones d'aigua.

Tot i pertànyer a dos mons diferents, l’enamorament sorgeix amb molta facilitat quan es troben un home jove i ben plantat i una dona d’aigua, fet que condueix a un feliç casament que no es trencarà mentre ell respecti un tabú: no podrà dir mai més els mots dona d’aigua.

S’hi va casar el pastor de l’antiga casa de la Fou, prop de Bor (Cerdanya), que va estroncar el matrimoni quan, enmig d’una enrabiada, va deixar anar la frase maleïda, “dona d’aigua havies de ser!”, la mateixa que va pronunciar l’hereu de can Blanc d’Arbúcies. En canvi, l’amo de can Ponjoan de Calonge va ser més literari: “No hi ha boja que no bogegi, ni goja que no gogegi!”

En tots aquests casos, l’argument es repeteix. Un cop casats, el mas assoleix una gran prosperitat gràcies als coneixements de la goja sobre els fenomens naturals. Tenen fills i són feliços, però un dia que el marit és fora per qüestions de negocis, la dona pren la decisió de fer segar el blat encara verd. És quan l’home torna i ho veu, que pronuncia els mots prohibits, ignorant que s’acosta una gran tempesta que ho hagués destruït tot i, així, si més no, s’ha salvat la palla per al bestiar. Però el mal ja està fet i ella ha fugit per sempre. Tornarà d’amagat, una estona cada dia, per cuidar els fills, fins que el marit intenta retenir-la, que ja no la veurà mai més. De nou, era Rosa Buhils qui m’ho explicava, també d’una altra casa de Sant Iscle:

Això es deia de can Parera. Un home va anar a bosc a fer llenya, se li va aparèixer una dona d’aigua molt guapa i ell se’n va enamorar. Tant se’n va enamorar que es van casar i van tenir un fill, però abans de casar-se ella li va dir:

–No em diguis mai dona d’aigua, perquè si em dius dona d’aigua marxaré.

Van tenir una filleta, una nena, i un dia es van enfadar molt i li va dir:

–Dona d’aigua havies de ser!— i la dona va desaparèixer.

Però cada dia anava a pentinar i arreglar la filleta, i l’home li va dir:

–Digues a la teva mare que la vui veure, que la vui veure, per favor.

No hi va tornar mai més.

3. Explica, estrofa per estrofa, el contingut d'aquest poema.

Estrofa 1: La dona es pantinava la seva llarga caballera.

Estrofa 2: Va sortir de devall l'aigua per prendre l'aire.

Estrofa 3: Vivien a les profundidads de un llac.

Estrofa 4: Eren molt belles.

Estrofa 5: La procedencia de les pedres de devora les fonts.

4. Per què eren perilloses?

Perque si et miraven als ulls et convertien en pedra

5. Què passa amb les pedres que estan vora llacs?

Eren les persones de qui no va poder resistir-se a l'encanteri d'una sinuosa dona d'aigua,